12 abr. 2018

Els mites del Gavà (5)- Entrevista amb Antonio M. Vidigal

És important saber d'on venim. I per saber d'on ve el Club Atletisme Gavà no tenim millor manera que anar a les arrels, als fundadors. Antonio Martínez Vidigal (Villareal de Olivenza-Badajoz, 1956) encara respira passió per l'atletisme com ho feia fa 30 anys, quan va unir forces amb un grup d'amics per tirar endavant un projecte engrescador: la creació d'un club per practicar aquest esport mil·lenari a la ciutat de Gavà. Més de 30 anys després, s'asseu a les grades de la Bòbila i observa l'imperi que van aixecar. 

L'Antonio a les grades de la Bòbila

Quan temps fa que no hi ets club?

D'això ja fa molt. Jo vinc pels matins al gimnàs, però en aquell moment la Bòbila està sola. Ara ja no tinc gaire relació amb ningú, les coses han canviat molt. Abans entrenava una mica pel meu compte, però amb lesions i altres assumptes doncs penso 'li deixo el lloc a un altre!'. Mira, aquest any encara he corregut la 'Mitja de Gavà' perquè em feia il·lusió, però les coses no són com abans.

Però no fa tant que vas deixar d'entrenar de manera habitual...

Bé, sincerament, al club hi he estat fins fa dos anys, anava i venia, però ja no entrenava amb tanta regularitat. No em posava el calçat tan seguit, entrenava potser algun matí, sense el grup... m'hagués agradat seguir, però l'esquena no m'ho ha permès. L'atletisme, i en concret el de fons, és un esport molt exigent, i al final has d'acabar prenent una decisió. 

Anem a temps passats... tu vas ser un dels fundadors del club al 1986...

(riures) Tan de temps? Renoi, no recordava quin any era. Bé, així va ser, juntament amb un grup de 'bojos' d'aquest esport. El president sí el recordo bé, era el Manolo Díaz. Després, recordo l'Adolfo, el Domingo, el Jose Luís Sánchez, el Máximo... d'aquests ja no en queda cap, de fet jo he sigut l'últim que ha anat venint per aquí.

Recordes alguna anècdota d'aquella època?

Moltes i variades! Recordo disputes amb l'ajuntament, que si ens donaven allò, que si podíem fer allò altre, parlant amb la gent del barri perquè s'animés a venir. Dia cap amunt, dia cap avall, fèiem contactes per un lloc i per l'altre... eren dies molt moguts! Nosaltres vam fer molt, ens reuníem amb regidors i pactàvem condicions. A l'inici érem un grup de sèniors i veterans, després al cap de dos anys es va afegir algun noi jove... fins a arribar a avui, que vens a la Bòbila i la veus plena. Per a mi això és un gran honor.

T'en recordes a que us dedicàveu quan vau començar?

Vam començar amb fons, de 1500mll cap endavant, pensa que no teníem la pista! La gent jove no ho deu imaginar, però quan vam començar nosaltres entrenàvem al carrer. Ho fèiem a una zona on ara han construït pisos i van fer el camp de Can Tintorer. Per allà corríem, ens apropàvem a la muntanya, pels carrers i pel camp. Allà ens vam fer un circuit de mig kilòmetre i entrenàvem cada dia. En aquella zona ho teníem molt bé. 





I després va arribar la Pista...

Va ser un autèntic salt de qualitat, realment no ens ho podíem creure. Teníem un lloc per guardar les coses i poder entrenar en un recinte amb condicions. El vam compartir amb el futbol, però no ens importava, nosaltres estàvem contents per poder tenir unes instal·lacions precioses per a la pràctica de l'atletisme. 

Ara que la mires just al teu costat, quines coses et venen al cap?

Doncs... (petit silenci)... molt de patiment,  moltes sèries, sèries de 1000, de 2000... recordo corrent amb els meus companys, els que vam començar. Vam aconseguir baixar de 2h 30min a la Marató! Normalment solíem entrenar per grups, al matí i a la tarda. Després els caps de setmana sortíem a La Pineda i allà acabàvem de fer uns quants kilòmetres. Ho passàvem molt bé la veritat. 

Què t'ha aportat aquesta etapa d'atletisme?

Doncs realment vam viure una època on et treien de l'atletisme i no sabies que fer. Havies d'estar descansant per una lesió i et deien: 'fes repòs!' i tu no sabies que era això. Va haver un temps que estàvem molt molt bé. Fins i tot vam córrer la marató de Nova York, l'any 1991. Estàvem com braus! Però el temps passa per a tots i ho acabem notant. 

Desconec si segueixes el funcionament del club actualment... què creus que podria millorar?

Jo crec que el club ara està molt ben organitzat, amb els entrenadors, els monitors, s'han fet grans fitxatges com el cas de la Maria Vasco a la marxa, això és quelcom que no podíem somiar fa uns anys. Jo crec que hem aconseguit una estructura molt millor de la que havíem pensat quan vam començar. També les èpoques canvien, però l'evolució ha estat molt bona. 

Quines grans diferències veus des de que vau començar?

Doncs després de més de 30 anys es veuen molts canvis. Nosaltres casi no teníem entrenadors, érem una 'colla' d'amics, en la nostra època sí que hi havia gent que agafava les regnes i feia d'entrenador, de fet jo encara tinc guardats per casa algun entrenament en paper... ara em sembla que no faria ni un kilòmetre. Mentalment encara entrenaria, però el mal d'esquena m'ha passat factura. Els hi donaria una lliçó als Opens actuals!

Per acabar, que els hi diries a aquest grup OPEN perquè no ho deixin mai?

pregunta'ls-hi a ells qui sóc i segur que em tenen com a referent! (més riures). Això és com una droga i costa molt de deixar-la. Però si el cap et diu que t'aturis, el que has de fer es compartir aquestes coses amb els teu companys, ells t'ajudaran. Quan un grup és una família, tot funciona millor, i en els grups de veterans i gent més gran, que ho plantegen tot diferent que els joves, és molt important compartir inquietuds amb els companys. Pensa que fèiem 140 kilòmetres a la setmana... ja podíem estar units!


Jordi Lacambra










No hay comentarios:

Publicar un comentario