16 nov. 2017

Els mites del Gavà (1)- Entrevista amb Marc Alcalà

Somrient, alegre i animat, Marc Alcalà (Gavà, 1994) torna a trepitjar la Bòbila després de molts anys. No recorda si vuit o nou, però després d’abandonar el CAG rumb al FC Barcelona, l’atleta només veia l’estadi gavanenc des de la llunyania. Emocionat, recorda amb il·lusió les vivències al nostre club.

Quins records et porta trepitjar de nou la Bòbila?
Vaig estar des dels 6 anys, el meu pare em portava cada dia a entrenar i a mi m’encantava l’atletisme. Recordo, per exemple, el Miguel Redondo, que sempre m’ajudava i em portava molt bé amb ell, l’Óscar Sánchez, que va ser el meu entrenador i també el David Parrón. Vaig fer molts amics aquí i malgrat no ser-hi ara mantinc el contacte amb ells

Suposo que veure de nou la pista et porta a recordar anècdotes...
I tant, recordo quan anàvem al Casal, estava davant de la pista apunt per agafar el bus, i em vaig fer una ferida oberta a la cara, i estava molt trist perquè tenia moltes ganes d’anar amb els companys. Vaig insistir amb els meus pares per poder-hi anar i al final em van deixar anar i vaig poder gaudir del cap de setmana.

I alguna amb els companys?
Recordo que el Miguel (Redondo) em deia Mike Tyson, per la cicatriu que se’m va quedar sota l’ull, i sempre que em veia m’ho recordava.

Entenc que vas fer molts amics aquí...
Moltíssims. De fet, si miro aquesta zona de les graderies, recordo un dels meus millors amics, amb el que sempre ens quedàvem a entrenar i córrer quan havia acabat l’entrenament amb el grup. Ens posàvem els dos al ciment i fèiem una cursa per veure qui arribava primer. Això només ho fas quan ets nen.

Suposo que això no li agradaria al teu pare... Ell estava molt a sobre teu?
Doncs sí, de fet ell va ser la persona que em venia a veure, em posava les piles quan em veia més fluix, i gràcies a ell he pogut evolucionar. No només per si em podia ensenyar quelcom d’atletisme, sinó sobretot pels ànims, per no deixar-me caure mai, per sortir a córrer amb mi. I respecte a si li agradava o no, doncs precisament, li feia gràcia que m’agradés seguir entrenant inclòs després d’acabar.



Ràpidament vas descobrir què t’agradava?
Sens dubte. Quan vaig començar al club, feia pilota, salts de llargada... però a mi, el que m’agradava, era córrer. Llavors recordo que a cadet havíem fet 1.000m, però ja em veia amb ganes de provar distancies més llargues. Amb els meus amics, sempre desitjàvem que aquell entrenament fos de mig-fons, i no pas d’un altre cosa.

Deuries impressionar als entrenadors del Gavà...
Doncs no ho se, però realment tenien molta confiança en mi. Havia guanyat diversos Crosos comarcals, també el que es feia a Gavà, i cada cop que guanyava m’exigien més, dins del que pot donar un noi jove. Així que imagino que em deurien veure aptituds.

Has parlat dels companys i amics que vas fer... Encara els veus?
Amb la majoria dels qui entrenava, els segueixo per les Xarxes. Molts ho han deixat, però encara em feliciten quan tinc un èxit. Alguns, per sort, me’ls segueixo trobant a les pistes.

Vas coincidir amb la Laura Redondo...
Sí, tenia molt bona relació amb ella.

I sabràs que ella entrena un grup de llançadors al Gavà. Et veus en un futur pròxim entrenant un equip?
No, de moment no m’he plantejat ser entrenador. Possiblement en un futur m’agradaria, però ella és més gran i té més experiència, a mi encara em queda molt rodatge. Potser més endavant m’hi veig més, però ara mateix és una possibilitat que no tinc present.

Potser entrenant no, però t’agradaria estar vinculat d’alguna manera al Club Atletisme Gavà?
Clar, perquè no? Estaria bé, visc aquí al costat i tot el que estigui relacionat amb l'atletisme, m’agrada. Fer una classe especial, o xerrar amb futurs atletes, tot el que sigui poder-los ajudar per mi seria molt important.


Quins són els teus objectius aquest any?
Clarament, em vull centrar en el Mundial de Pista Coberta que es celebra a Birmingham. Hi tinc molta confiança. Després, l’Europeu d’aire lliure i potser els Jocs del Mediterrani, que es celebren a casa i sempre tens més opcions, però vull anar pas a pas. Per exemple, en res arriba la Jean Bouin. I prefereixo mirar a curt termini.

Per com parles, juraria que ets més fan de la pista Indoor...
Claríssim. A mi la Indoor m’encanta, a diferència de la resta de companys. Des de petit, m’agrada molt competir en Pista Coberta, se’m dona bé i per tant no tinc cap dret a queixar-me d’ella. Òbviament que Aire Lliure és més important, però jo, si només féssim la coberta, estaria content també.

Creus que per a molts atletes és una molèstia?
Per a molts professionals sí. La Indoor t’obliga a centrar-te com si fos una competició d’Aire Lliure, però sense ser tan atractiu. És estrany trobar atletes que li agradin. A mi, personalment, sempre l’he trobat atractiva.

Estem trepitjant la pista de la Bòbila... tu que hi entens molt... És una pista que t’agrada?
Doncs realment sí, el que no m’agrada és que es facin poques competicions. L’any passat vau crear ‘La Reunió de Velocitat’, i és una cosa bona, però m’agradaria que es fessin més coses, de fet a mi m’agradaria córrer aquí alguna vegada i poder obtenir alguna marca. Em faria molta il·lusió.

Què els hi diries als xavals de la base del Club Atletisme Gavà?
Que ho facin tot i no es queixin. Jo vaig començar a fer totes les proves, és molt bo provar tot el que n’hi ha a l’atletisme. Amb els meus amics volíem córrer, però adquireixes molts coneixements fent més proves i després és molt important. Saber escoltar l’entrenador i descobrir el que t’agrada. Jo vaig sortir d’aquí amb 15 anys i reconec que no entrenava com deu mana. No perquè no volgués, sinó perquè aquella edat té moltes altres coses, no és només viure per entrenar. I mireu ara, he pogut competir amb els grans. Una clau és no obsessionar-se: Si ha d’arribar, ho farà. Si no, per més que es corri i es vulguin cremar etapes, sempre et toparàs amb la realitat.

Jordi Lacambra

No hay comentarios:

Publicar un comentario